ELS TEXTOS ORALS
L'oral espontani
L'intercanvi oral espontani correspon a les situacions de comunicació més habituals en la vida quotidiana: la salutació, la conv tertúlia, les reunions, deixar missatges al contestador, una assemblea de classe... Les característiques del discurs oral espontan són: grau de fomalitat baix, manca de planificació, abundáncia de díctics, sintaxi alterada, vacil·lacions, interrupcions, repeticions i la preséncia del codi no verbal. Els elemenis que constituexen el físic i la veu informen en relació amb les característiques individuals i, juntament amb l'espai, aporten elements básics a la comunicació
La conversa
La conversa espontania presenta totes les característiques pròpies del discurs espontani. L'estructura de la conversa espontània és la mateixa de qualsevol acte comunicatiu; s'inicia arnb les salutacions que posen en tuncionament el di no verbal i s'expressa lingüístcament a partir d'estereotips (Hola, com estás). En el desenvolupament, els canvis de torns, en no estar predeterminats, s'han de produir de forma coordinada. Lentonació esdevé fonamental per marcar el canvi de paraula. Una entonació ascendent interrogativa o descendent final d'enunciat decideix el canvi de torn; en canvi, l'entonació que deixa la frase en suspens indica que la intervenció segueix. La conversa acaba amb les salutacions de comiat (Adéu. Fins ara. Ja ens veurem.) que són també estereotips de tancament.
La tertúlia
La tertúlia és una conversa entre diversos participants dels quals un és el moderador. La interacció, tot i ser espontània, és asimétrica, ja que el moderador condiciona l'extensió i la duració dels torns de paraula en funció del nombre de participants. La funció del moderador consisteix a obrir i tancar la conversa, regular el torn de paraules, actuar com a àrbitre en la tria dels temes i controlar el temps d'intervenció de cada participant. A més, estimula la participació de tots els contertulians i vetlla perquè la transició dels temes sigui consensuada i es respectin els torns de paraula.Els temes poden ser escollits espontàniament entre els contertulians. De vegades es fixen a l'inici o amb anterioritat. En tot cas, sempre hi ha uns temes que sorgeixen espontàniament a l'inici i que estan motivats per la data o per l'actualitat del dia que genera temes sobre els quals tohom desitja dir-hi la seva. Normalment, el grup consensua l'ordre en què cal tractar-los. L'estructura consta d'una primera part en què es presenten els contertulians i es fan les salutacions inicials. Seguidament, mitjancant un torn de paraules es negocia el tema que resulta més interessant a la majoria. Generalment, el cos de la conversa conté diversos temes que ocupen més o menys temps de discussió en funció dels interessos de la majoria dels participants. A continuació, un seguit de torns de paraula permet tancar els temes. Després d'un torn de comiats, el moderador dóna per acabada la tertúlia.
L'oral preparat
El discurs oral preparat requereix que l'autor s'informi sobre un determinat tema per tal de redactar un text que després ha de ser llegit o interpretat. lnclou un grup de textos planificats prèviament a la seva emissíó: debat, conferència, entrevistes, reportatges televisius, discursos, teatre... La preparació i el tema condicionen el grau de formalitat alt, que va de l'estàndard al culte segons el tema i el context.
El debat
El debat és una interacció oral plurigestionada en què destaquen una sèrie d'habilitats per part dels participants: saber construir arguments i contraarguments, convèncer, col·laborar amb l'interlocutor, intercanviar opinions. Per preparar el debat cal reflexionar sobre les qüestions plantejades, informar-se documentar-se bé; tenir clar l'objectiu de la discussió, els arguments que donen suport al nostre punt de vista, les proves que justifiquen la nostra opinió. L'objectiu del debat és establir una confrontació d'opinions sobre un tema amb persones que tenen opinions o postures diterents. L'emissor i el receptor han de tenir una bona predisposició al diàleg i a escoltar-se mútuament sense alterar-se ni enfadar-se ni tallar la paraula als participants i aportar arguments vàlids i apropiats; saber mesurar les pròpies intervencions i respectar les decisions del moderador. L'estratègia conversacional del debat consisteix a: escoltar amb atenció el nostre interlocutor per tal de comprendre els seus arguments, la qual cosa ens permetrá detectar tant els punts febles de la seva argumentació com els punts de coincidència; utilitzar connectors per articular el discurs i fer-lo més clar i eficient; posar en joc recursos que ajudin a relacionar les nostres idees amb les del nostre interlocutor. Per exemple: l'analogia, que ajuda a introduir noves idees i el contrast, per mostrar idees antagòniques. El moderador no opina sobre el tema debatut, sinó que fa les presentacions dels participants; presenta él tema de discussió de manera concisa i breu en forma de qüestions per examinar-les; reparteix el temps d'intervenció de manera equànime entre els membres del grup; procura que les intervencions siguin clares, no repetitives i s'ajustin al tema; canalitza la discussió; aprofundeix en els aspectes fonamentas; resumeix de tant en tan les opinions exposades i obre noves vies de debat; redueix les tensions i recondueix les intervencions; tanca el debat recordant les principals opinions exposades i els punts de desacord. L'estructura correspon a aquest esquema:
Obertura: el moderador presenta els participants i el tema que s'ha de debatre
Plantejament: cada participant fa una breu exposició de les idees que pensa desenvolupar en el debat.
Desenvolupament: cada participant exposa detalladament els seus arguments i contraarguments en la interacció central del debat.
Conclusions: en un darrer torn de paraules, cada participant exposa les seves conclusions.
Tancament: el moderador acomiada els participants, agraeix les seves intervencions i tanca el debat.
La conferència
La conferéncia és un text oral no espontani regulat prèviament per escrit per la qual cosa presenta caracteristiques d'ambdós codis. La situació de comunicació té un nivell de formalitat alt. L'indret on es produeix (sala de conferències, espais acadèmics) i la distribució de l'espai ja indiquen una relació desigual. El tema és específic i la comunicació està regulada prèviament. El registre de llengua sol ser l'estàndard o el cientificotècnic, segons l'especificitat del tema i el tipus d'audiència (més o menys especialitzada). El text ha estat planificat, redactat i revisat a priori. Les marques d'oralitat se situen en dos nivelís: aquelles programades a priori (estructura ordenada amb presència de connectors, explicació inicial del desenvolupament del tema, èmfasi en determinats periodes, resum final de les idees essencials) i les pròpies d'una situació compartida entre emissor i receptor (participació del codi no verbal i capacitat de moditicació del discurs tot interpretant els senyals del públic.
LA DIFERÈNCIA ENTRE TEXTOS ORALS I TEXTOS ESCRITS
Tot i que avui gairebé no existeixen situacions comunicatives exclusivament orals o escrites, fins fa no gaire encara hi havia unes comunicacions pròpies de l'oral (diàlegs cara a cara, parlaments en públic), etc.) i unes altres de diferents pròpies de l'escrit (correspondència, biografia, etc.) El desenvolupament tecnològic dels darrers anys ha equiparat els dos codis; així per exemple, el telèfon ha permès que l'oral obtingui un avantatge propi de l'escrit com és la possibilitat de comunicar-se a distància, i el correu electrònic, els fax, els telegrames han permès que l'escrit pugui també ser immediat.
Les diferències més importants entre el discurs oral i l'escrit són les següents: en l'oral, actua el llenguatge no verbal (pauses, gestos, mirades, etc.), hi ha un ús abundant de díctics, hi ha interacció entre els interlocutors i el discurs és no planificat i espontani. En l'escrit, en canvi, no hi és present el codi no verbal, cal esmenar els elements del context, el discurs és planifiocat i revisat, s'utilitzen recursos gràfics i tipogràfics (majúscules, cometes, parèntesis, subratllats, etc.), i el missatge es manté en l'espai i el temps.
EL TEXT EXPLICATIU
Concepte d'exposició i concepte d'explicació
El text expositiu pretén informar d'un tema d'una manera ordenada, lògica i clara. La simple exposició pot portar, a més, a l' explicació , és a dir, a voler fer entendre allò que hem exposat. Exposició i explicació són termes que s'utilitzen de vegades indistintament per a referir-se a textos que tenen una finalitat o bé informativa o bé didàctica. A diferència de l'argumentació, l'exposició no pretén convèncer ningú de res, sinó que únicament pretén donar la informació necessària per a fer comprendre un tema. Per tant, ha de ser neutra i objectiva.
La identificació d'un text explicatiu
De vegades costa d'identificar la natura d'un text, perquè s'hi troben altres tipus de textos inclosos. Sovint, en el text expositiu hi ha descripcions o narracions i fins i tot argumentacions. Només sabrem de quina mena de text es tracta si esbrinem la finalitat, el propòsit amb què s'ha escrit el text. Tot i que hi hagi seqüències descriptives, si el propòsit comunicatiu no és descriure sinó fer entendre allò descrit, estem davant d'un text explicatiu. Encara que hi hagi seqüències narratives, si la finalitat de text no és narrar sinó fer entendre allò que es narra, estem davant un text explicatiu
Classes de textos explicatius
Com que les explicacions són els textos didàctics per excel·lència tot els que es refereixen a la vida acadèmica (tractats, manuals, apunts, exàmens) en seran bons exemples. Però també es troben textos expositius en les definicions de diccionari, en els articles de divulgació científica o tècnica i en les cròniques o reportatges periodístics derivats de la repercussió que hagi pogut tenir una notícia. Són també molt freqüents en el món acadèmic les exposicions orals: les classes magistrals, les conferències, les presentacions d'actes... També els refranys i els proverbis tenen una finalitat explicativa.
Estructura d'un text explicatiu
L'estructura pròpia del text explicatiu comprèn tres parts:
• Introducció o presentació del tema
• Desenvolupament del tema. De manera clara i ordenada es van desenvolupant els diferents apartats del tema presentat anteriorment.
• Conclusió o resum de les idees principals exposades en el desenvolupament.
Abans de fer o escriure una exposició, és molt convenient de fer-ne un esquema, per tal de tenir ben clares les idees que es volen exposar i quin ordre es vol seguir.
Recursos d'un text explicatiu
Els textos explicatius se serveixen d'una sèrie de recursos que els caracteritzen:
• El resum (síntesi) i l' ampliació (anàlisi) són les tècniques més utilitzades en els textos explicatius.
• L' exemplificació , l'ús de títols i subtítols i la subdivisió en apartats numerats, que tenen com a finalitat aclarir els conceptes i ordenar el discurs.
• L'ús d' il·lustracions i altres recursos gràfics , així com la utilització de negretes, cursives i majúscules, etc.
• La selecció dels substantius i dels verbs atenent als criteris de claredat i precisió per tal d'evitar l'ambigüitat. L'adjectivació és escassa: els adjectius utilitzats seran especificatius i classificatius, mai valoratius o superflus.
• El temps verbal característic de l'explicació és el present d'indicatiu , per la seva atemporalitat. Si es recorre a alguna anècdota amb finalitat exemplificadora, són habituals també formes verbals en passat.
• Els connectors tenen en l'exposició, com en l'argumentació, un paper important, sobretot els que estableixen relacions lògiques (causals i consecutius) i els que precisen o matisen.
• La cohesió lèxica queda garantida per la repetició de paraules, la utilització d'hiperònims i hipònims, de mots de la mateixa família i de sinònims que ajuden a fer més comprensible el text.
• Els models més utilitzats en l'explicació pel que fa a la progressió temàtica són el tema derivat i el de progressió lineal.
EL TEXT ARGUMENTATIU
Concepte i funció del text argumentatiu
L' argumentació és l'exposició d'un raonament convincent, l'expressió de les pròpies opinions d'una manera lògica i raonada. La finalitat de l'argumentació pot adquirir diversos matisos. En emetre un missatge, l'emissor pot voler, simplement, donar la seva opinió sobre un tema determinat. Però també pot voler convèncer el receptor de la bondat dels seus arguments. O, fins i tot, pot voler persuadir-lo que actuï d'una manera determinada. Sempre que expressem una opinió pròpia o justifiquem una idea estem produint un text argumentatiu. Com a tal, tota argumentació ha d'exposar les idees clarament perquè el receptor pugui actuar o rebatre-les amb nous arguments.
Tipus d'argumentacions
Hi ha diversos tipus d'argumentacions, segons la manera com es relacionen les opinions i els arguments corresponents. L'argumentació senzilla és aquella que es basa en un sol argument. En l'argumentació múltiple , en canvi, es donen diversos arguments. Les argumentacions múltiples poden ser coordinades , i, en aquest cas la suma d'arguments justifica l'opinió, o bé subordinades , cas en què cada argument prové, llavors, de l'anterior. Encara hi ha un tipus especial d'argumentació: la contraargumentació . En una contrargumentació, no es pretén tant defensar l'opinió pròpia com rebatre la de l'altre. En una discussió o bé en un debat, cadascun dels interlocutors defensa una determinada posició, que ha de ser qüestionada pels altres. Quan es defensa una argumentació, no es pot continuar si no es desmunten les crítiques de l'adversari. La contraargumentació ha d'estar basada també en arguments lògics i racionals. Massa sovint, però s'utilitzen estratègies que denoten pocs recursos, com ara fer referència a la qualitat de l'interlocutor o bé tractar els arguments de l'interlocutor d'exagerats, banals, irracionals, incoherents o massa tècnics.
Classes de textos argumentatius
Trobem textos argumentatius en els editorials i els articles d'opinió dels diaris, en el món de la publicitat, en els judicis, concretament en les exposicions de l'advocat defensor i del fiscal, en les homilies i els sermons, en les taules rodones i els debats televisius i radiofònics, en els mítings electorals i, en general, en l'oratòria política.
Estructura dels textos argumentatius
En un text argumentatiu, és força freqüent que hi hagi, d'entrada, una introducció , que intentarà captar l'interès del receptor ( captatio benevolentiae ). Es pot començar per una pregunta retòrica, una citació d'autoritats, una anècdota, un avanç de la tesi defensada, etc. La introducció bàsicament ha de servir per a enunciar un tema i donar-ne l'opinió a favor o en contra: la tesi . En la part central o desenvolupament , es defensa la tesi mitjançant arguments i subarguments , que sovint aniran acompanyats de proves que en demostraran la validesa. L'emissor pot també anticipar-se a les possibles objeccions del receptor, interposant arguments en contra de la seva tesi, que ell mateix podrà rebatre amb contraarguments. Finalment, la conclusió ha d'exposar d'una manera ben clara la idea o tesi defensada.
Recursos dels textos argumentatius
Els recursos més freqüents de l'argumentació són de tipus retòric (figures retòriques) o bé lingüístic (sintàctics i lèxics).
• L'emissor està molt implicat en l'argumentació. Per això sovinteja l' ús de la primera persona (singular o plural) i verbs com penso opino, etc, acompanyats d'expressions com personalment, a parer meu , etc .
• La sintaxi de l'argumentació és complexa . Per a encadenar d'una manera lògica els arguments s'hi utilitzen oracions llargues, amb moltes coordinades (especialment il·latives i adversatives) o subordinades (sobretot causals, finals i consecutives). Per això abunden els connectors : causals, finals, il·latius i consecutius, condicionals, adversatius i concessius.
• Per tal d'ordenar el discurs i aclarir les idees s'utilitzen locucions adverbials i nexes que indiquen ordre en l'exposició d'idees.
• Per a reforçar les pròpies opinions, es pot recórrer també a les citacions d'autoritat o les opinions de personalitats de vàlua reconeguda: filòsofs, literats, etc. La utilització de frases fetes, com a expressió d'opinions generalment acceptades pel poble, és també un bon recurs.
• Predomina la funció conativa. Per a interpel·lar el receptor s'usen sovint preguntes retòriques , que no esperen cap resposta però que, en canvi, atreuen l'atenció del receptor i el predisposen a respondre en el sentit que pretén l'emissor.
• La utilització de figures retòriques com la comparació, la metàfora, l'antítesi, el paral·lelisme, la repetició de paraules clau, l'ús d'exemples o paràboles, a més d'embellir l'argumentació, la fan més comprensible i, per tant, més convincent.
EL TEXT DESCRIPTIU
Concepte i funció de la descripció
La finalitat de la descripció és representar amb paraules un determinat objecte, un paisatge, una persona, etc. Les descripcions tenen una organització jeràrquica , és a dir, a partir d'una determinada unitat o nucli es van aplicant diversos predicats i, en progressió lineal, es van seleccionant nuclis successius de nous predicats. La descripció té sovint una estructura espacial : descrivim de dreta a esquerra (o a l'inrevés), de dalt a baix (o a l'inrevés), del general al particular (o a l'inrevés), etc. Les descripcions poden formar textos homogenis, però el més freqüent és trobar-les inserides en altres tipus de textos, com ara els narratius o bé els argumentatius.
Classes de descripcions
A part de les descripcions pròpiament literàries, es troben textos descriptius en les guies turístiques, els encapçalaments d'entrevistes, els catàlegs comercials, els fullets explicatius, els anuncis, els retrats robots de la policia, els avisos sobre persones desaparegudes o animals extraviats, etc. Lògicament, hi ha molts tipus de descripcions diferents. Segons allò descrit, es distingeixen la descripció de paisatges i ambients ( topografia ), el retrat de persones, tant físic ( prosopografia ) com psicològic ( etopeia ), la descripció d'objectes, sensacions, sentiments, soses immaterials, la descripció d'accions, etc. Segons la intenció de l'emissor, les descripcions podran ser més o menys detallades, podran destacar només uns determinats aspectes i silenciar-ne d'altres o podran ser més o menys subjectives. El retrat és molt utilitzat en els mitjans de comunicació com a presentació del protagonista d'una entrevista, d'una crònica o d'un reportatge. Fonamentalment està basat en l'aspectualització: se'n diuen les característiques físiques i/o morals. L' autoretrat és un subtipus especial en què el descriptor coincideix amb allò descrit. La caricatura és un retrat que tendeix a exagerar trets per tal d'aconseguir un efecte grotesc. La intenció de l'emissor és, llavors, ridiculitzar la situació o el personatge.
Estructura de la descripció
Sembla que totes les descripcions estan basades en aquestes operacions:
• Ancoratge , títol o tema , que pot aparèixer d'entrada o bé al final, cosa que fa que es mantingui la incògnita d'allò que es descriu.
• Aspectualització o enumeració de les parts i de les propietats que té el que descrivim.
• Establiment de la relació que hi ha entre allò descrit amb el món exterior . Això s'aconsegueix, bàsicament, mitjançant l'emmarcament situacional, centrat en la metonímia (es donen les característiques contigües a allò descrit) i l' assimilació (basada alhora en la comparació , que permet evitar descripcions massa llargues, i la metàfora , que possibilita descripcions més originals però de més difícil descodificació.
• Tematització . Teòricament, una descripció pot no acabar-se mai. Qualsevol element pot ser seleccionat com a nou tema o títol i generar, doncs, noves descripcions.
Recursos de la descripció
Els recursos més habituals que s'utilitzen en una descripció són els següents:
• Les oracions atributives
• Els verbs en aspecte imperfectiu (present o pretèrit imperfet).
• Els caracteritzadors del nom : adjectius, sintagmes preposicionals, aposicions, proposicions de relatiu, verbs amb algun sufix, etc
• El verb tenir en l'enumeració de les parts.
• Figures retòriques : comparacions, metàfores, enumeracions. La lítote és freqüent en descripcions en què s'expressa un concepte per negació del contrari; les descripcions que se serveixen d'aquest recurs adopten un to argumentatiu.
• Les determinacions de lloc : adverbis de lloc i construccions locatives que situen i ordenen els elements descrits en l'espai.
• Els quantificadors .
• Les oracions juxtaposades o coordinades copulatives ; la subordinació és pràcticament inexistent.
EL TEXT NARRATIU
Concepte i funció de la narració
La finalitat d'un text narratiu és narrar una història, uns fets. Es pot narrar una història mitjançant codis diversos: el llenguatge verbal, a través del canal oral (acudits, rondalles, etc.) o escrit (contes, novel·les, cròniques, notícies, biografies, etc.); la imatge; el gest, o una barreja de tots aquests codis (teatre, cinema, televisió, etc.).
Classes de narracions
L'origen del relat és molt antic. El relat és present en el mite i en la llegenda, en les pintures rupestres, en la faula, en l'èpica, en la història, en la novel·la, en les notícies del diari i en les converses quotidianes.
L'ordre de la narració
Els esdeveniments es poden presentar respectant l'ordre cronològic dels fets (plantejament, nus i desenllaç) o bé introduir-hi alteracions com el flashback (salt enrere en el temps) o l'anticipació. La tècnica clàssica in media res està basada en l'alteració del l'ordre cronològic de la narració: el narrador se situa al mig de la història que narra, fa un llarg flashback, que el porta fins al punt on s'havia situat i continua fins al final.
Elements de la narració
Una de les formes narratives més freqüents és la novel·la, que també és un acte comunicatiu. un emissor, el narrador , s'adreça a un receptor, el narratari , que cal no confondre amb l'autor real i el narrador real, i li transmet un missatge: la història que narra. Perquè hi hagi una història — trama o argument —, a algú —els personatges — li ha de passar alguna cosa — esdeveniments —, en unes determinades circumstàncies — espai , temps .
L'estil
Quant a la distància entre qui explica la història i els fets narrats, sovint el narrador cedeix la paraula als seus personatges i transcriu “literalment” allò que ells diuen. És el cas de l'anomenat estil directe , caracteritzat també per un trencament oracional marcat per l'ortografia i l'aparició d'un verb introductori (com dir, preguntar, assegurar , etc.). En canvi, l' estil indirecte comporta la desaparició de les paraules literals del personatge, que passen a formar part d'una proposició subordinada introduïda per la conjunció que que depèn del verb introductori. A més hi ha altres canvis com el temps verbal, els pronoms personals, els díctics, etc. En el discurs narrativitzat, el narrador pot resumit les paraules dels personatges de manera que no puguem sentir mai la seva veu. Altres estadis intermedis són els anomenats estil directe lliure (només hi ha les paraules del personatge, no verb introductori ni trencament oracional) i estil indirecte lliure (sense abandonar la tercera persona, es reporten les mateixes paraules dels personatges).
La velocitat
La velocitat de la narració posa en relació el temps que duren els esdeveniments que succeeixen en la història i la seva materialització del discurs. Per a establir aquesta relació hi ha aquests mecanismes: 1) L' el·lipsi , que consisteix a no parlar de determinats fragments narratius. 2) El resum , que tracta en poques línies un seguit d'esdeveniments. 3) L' escena, en la qual coincideixen els esdeveniments narrats amb el temps que es fa servir per a transcriure'ls. És el cas, per exemple, dels diàlegs. 4) Les pauses narratives , que són descripcions, reflexions o records dels personatges que fan aturar el temps de la història.
El punt de vista narratiu
Pel que fa al punt de vista o focalització , es distingeix entre la focalització 0 , és a dir, aquella en què el focalitzador ho veu tot; la focalització interna , que correspon al punt de vista d'un dels personatges, o la focalització externa , típica de les narracions objectives en les quals no es pot accedir als pensaments o sentiments dels personatges. El narrador pot coincidir amb un personatge de la història (narrador homodiegètic ), que pot ser-ne el protagonista (narrador protagonista ) o un personatge secundari (narrador secundari ). En aquest cas la narració serà en primera persona. Si el narrador no coincideix amb cap dels personatges de la història (narrador heterodiegètic ), la narració sovint serà en tercera persona. Si el narrador ho sap tot de la història que narra s'anomena narrador omniscient . Tot discurs s'adreça a algú. El destinatari de la narració (que no coincideix amb el lector, de la mateixa manera que no s'ha de confondre el narrador amb l'autor) és el narratari , que pot intervenir en la ficció (narratari intradiegètic ) o no (narratari extradiegètic ).
Recursos de la narració
Els recursos propis de la narració són, entre d'altres, l'ús d' oracions predicatives , de verbs d'acció , dels perfets d'indicatiu , de les determinacions de temps i lloc , i dels connectors que expressen causa i temps.
EL TEXT INSTRUCTIU
Finalitat del text instructiu
El text instructiu té com a finalitat donar instruccions, aconsellar, recomanar o obligar.
Classes de textos instructius
Aquests textos poden ser molt diversos; són textos instructius des de les receptes de cuina fins a les lleis o les normes, des de les instruccions per al maneig d'un aparell o per a omplir un formulari fins a tota classe de consells o recomanacions: sobre com aprovar la selectivitat, com tenir cura de les flors, com mantenir-se en forma, etc.
Estructura dels textos instructius
A causa de la seva diversitat, l'estructura dels textos instructius és molt variada. Com que informen dels passos que s'han de fer per a obtenir un determinat resultat, aquests textos han de ser clars i precisos. En determinats textos, l'ordre en què apareixen les frases o els paràgrafs pot ser fonamental, com per exemple en les instruccions de muntatge d'una taula o en una recepta de cuina. En d'altres casos, en canvi, l'ordre no és important, com per exemple en els consells per a ser un bon estudiant.
Recursos dels textos instructius
El text instructiu utilitza habitualment en verbs en mode imperatiu i perífrasis d'obligació. Per a suavitzar les instruccions, és a dir, per a suggerir més que no pas ordenar, es recorre al futur i al condicional. Per tal de fer la instrucció més objectiva, es recorre al pronom impersonal es ; en canvi, per fer més subjectiu el missatge, es recorre a la primera o la segona persona. Els gràfics i les il·lustracions són recursos presents en aquest tipus de text. El lèxic ha de ser concís (paràgrafs breus, esquemàtics) i precís (sense sinònims ni ambigüitats).
EL TEXT PREDICTIU
Concepte i finalitat del text predictiu
El text predictiu no està ben definit com a tal i, potser per això, gaudeix de poca atenció per part dels estudiosos. Té com a objectiu informar sobre estats i fets futurs. Té poca entitat, doncs, com a text diferenciat: les prediccions poden ser descripcions d'estats futurs (per exemple, el temps meteorològic de l'endemà), narracions de fets que es creu que poden succeir (les profecies), explicacions sobre el futur (per exemple, el guariment de determinades malalties gràcies als avenços en la investigació genètica) o bé argumentacions relacionades amb el futur (els programes electorals, per exemple). Ara bé, sigui quin sigui el propòsit comunicatiu últim dels textos predictius, tots compartiran la incertesa que suposa el fet d'informar de coses encara no ocorregudes, temudes o desitjades.
Classes de textos predictius
Els textos predictius més habituals són els butlletins meteorològics que informen de la previsió del temps que farà, els pressupostos, part dels programes electorals, i altres textos encara de menys credibilitat com les profecies, els horòscops, els comentaris de les cartes astrals, el tarot, etc.
Estructura dels textos predictius
A causa de la seva varietat els textos predictius no solen presentar una estructura fixa. Normalment se segueix, però, un ordre cronològic en la predicció dels fets.
Recursos dels textos predictius
El recurs més evident de tots els textos predictius serà la utilització de temps verbals en futur . A més, caldrà tenir en compte els recursos propis de les narracions, descripcions, argumentacions i exposicions en cas que el text predictiu tingui alguna des les finalitats dels textos esmentats.
EL TEXT RETÒRIC
Concepte i finalitat del text retòric
Moltes vegades utilitzem la llengua amb una finalitat purament estètica. La intencionalitat dels textos retòrics és jugar amb el llenguatge per tal de crear bellesa o aconseguir un determinat efecte en el receptor. L'humor, la memorització d'uns determinats mots, el joc, en definitiva, és l'objectiu d'aquest tipus de text.
Classes de text retòric
Com que hi ha moltes maneres d'obtenir plaer i moltes menes de jocs, els tipus de textos retòrics són molt diversos. Des de formes eminentment orals i populars com l'acudit, l'embarbussament, el refrany i l'endevinalla fins a formes molt més elaborades com l'eslògan publicitari i la poesia.
Estructura del text retòric
Si els tipus són així de variats, més variades són encara les estructures. En el cas dels poemes, de vegades presenten estructures molt rígides, amb un vers determinat o una estrofa concreta.
Recursos del text retòric
Els recursos per antonomàsia d'aquest tipus de text són les figures retòriques , un conjunt de recursos expressius mitjançant els quals ens allunyem del llenguatge corrent, sense artificis. Hi ha un primer tipus de figures retòriques que modifiquen la lògica d'un sintagma o oració, sense canviar el significat dels mots: l'antítesi, la hipèrbole, la ironia, la lítote, la paradoxa, la personificació, etc. Un altre tipus de figures retòriques afecta la sintaxi, l'estructura de la frase. Entre aquestes hi ha el polisíndeton, l'asíndeton, l'enumeració, l'hipèrbaton, el paral·lelisme, el quiasme, etc. Un altre tipus de figures retòriques afecta la semàntica. Aquestes figures en fan servir per a modificar el significat o el referent dels mots. S'anomenen també trops . Entre aquests hi ha: la comparació, la imatge, la metàfora. La metonímia, la sinestèsia, etc. Finalment, hi ha les figures retòriques que actuen sobre la forma externa de les paraules, és a dir, els sons o les síl·labes. Hi destaquen l'al·literació, que és la base dels embarbussaments, la paronomàsia i la rima.
EL TEXT PERIODÍSTIC
El periodisme té com a finalitat informar i opinar sobre els esdeveniments que susciten l'interès públic. Els gèneres periodístics són les manifestacions formals de la informació, segons una classificació que té en compte l'estructura i el contingut. Els gèneres periodístics poden ser: informatius (tracten temes d'actualitat) i interpretatius o d'opinió (comenten i valoren els temes d'actualitat)
ELS GÈNERES INFORMATIUS
La notícia
La notícia és un text narratiu que ens informa d'un fet o d'un esdeveniment d'actualitat. La notícia s'estructura a l'entorn de sis preguntes bàsiques: qui protagonitza?, què ha passat?, quan ?, on ?, per què ha ocorregut? i com s'ha esdevingut?. Les notícies presenten una estructura fixa que contenen les següents parts:
• El títol : expressa l'essència de la notícia.
• L' entrada : ( lead ) és el primer paràgraf, escrit en negreta i proporciona les dades bàsiques de la notícia: el qui i el què.
• El cos de la notícia: respon a la resta de preguntes i desenvolupa els fets complementaris en diversos paràgrafs. Inclou els detalls i les declaracions dels protagonistes dels esdeveniments. Si la notícia és àmplia, s'acostumen a posar titolets en negreta cada tres paràgrafs. El suport gràfic es fa a base de fotografies, que porten un peu.
Les classes de notícies més habituals són les següents:
• D' última hora : abasten fets que s'acaben de produir, de qualsevol àrea i indret.
• De prevenció : pretenen sensibilitzar sobre els problemes que afecten la societat.
• De sumari : informen de les lleis o la política que afecten la ciutadania.
• Complementàries : amplien la informació principal.
• Cronològiques : segueixen la cronologia vital del protagonista i són complementàries.
• De continuïtat : segueixen i informen d'un fet que es dilata en el temps.
• De creació : acostumen a sortir als dominicals. Són de tema lliure.
• Espacials : informen sobre fets que es produeixen a diversos llocs.
La crònica
La crònica és un relat periodístic que informa sobre uns fets esdevinguts en un espai de temps concret. Originàriament aquest gènere pertanyia a la historiografia. Actualment el cronista narra els esdeveniments recents dels quals és testimoni i hi afegeix alguns elements d'interpretació i de valoració personals. La crònica sol ser complementària d'altres notícies sobre esdeveniments que es produeixen de manera imprevista o previsible.. L'estil de la crònica és més lliure que el de la notícia i el cronista usa l'argot propi de cada àmbit. El cos de la crònica pot seguir els fets de manera cronològica o pot oferir-ne una introducció descriptiva, una anècdota, una declaració, un testimoni, etc.. També tenen el suport gràfic de fotografies. Segons la seva finalitat poden ser informatives o interpretatives. La crònica informativa és el gènere propi del corresponsal o enviat especial. La crònica interpretativa està vinculat a un cronista especialitzat. Té la finalitat d'interpretar el sentit dels esdeveniments com a observador qualificat dels fets. Aquest tipus de cròniques se subdivideixen segons quina en sigui la temàtica. Les més característiques són la crònica negra, l'esportiva, la política, la de societat i la cultural.
El reportatge
El reportatge és un article periodístic d'extensió variable que tracta de forma exhaustiva temes que no són de plena actualitat però que desperten l'interès del públic lector. El reporter crea la informació en lloc de buscar-la. El reportatge respon a dues situacions comunicatives diferents: d'una banda amplia un fet d'actualitat, narrat des de l'òptica del protagonista; de l'altra desenvolupa un tema concret que capta l'atenció del públic i que els mitjans de comunicació tracten d'investigar i ampliar. El reportatge duu un títol, una entrada, el cos de la informació i el suport gràfic. El cos de la informació és extens i inclou les dades, les causes, les conseqüències o les vivències del reporter. Acostuma a haver-hi entrevistes, declaracions, testimoniatges, citacions, etc. S'acompanyen de fotografies, mapes, gràfics... Hi ha diverses classes de reportatge. Els més importants són el d' esdeveniments , que presenta les dades en relació amb el seu interès, i el d' acció, que presenta el reporter com a protagonista de manera que el lector rep la informació com si l'estigués vivint i segueix un ordre temporal. Aquest tipus de reportatge acostuma a incloure-hi aspectes d'interès humà de caire sentimental o dramàtic.
L'entrevista
L'entrevista és un diàleg extens i a fons que manté el periodista amb un personatge prestigiós o d'actualitat. L'objectiu és aconseguir el màxim d'informació sobre la persona o el tema en què ell està qualificat. Les entrevistes poden ser de dos tipus.
• L' entrevista de personalitat : té l'objectiu de revelar el món interior d'una persona rellevant; se centra en els aspectes més representatius del seu tarannà i de la seva obra o activitat professional. Va precedida de dades biogràfiques. Les preguntes poden anar barrejades amb dades i comentaris. No es transcriu el diàleg al peu de la lletra i el text pot reproduir les variants lingüístiques de l'entrevistat.
• L' entrevista d'opinió : se centra en les manifestacions i comentaris que una persona qualificada fa sobre una matèria determinada. L'eix de l'entrevista no és tant la personalitat de l'entrevistat com el tema. Va precedida de la presentació de l'entrevistat. El text ha de ser formal i no ha de reflectir les varietats lingüístiques.
ELS GÈNERES D'OPINIÓ
La funció dels gèneres d'opinió és crear un parer, favorable o desfavorable, sobre un fet recent per tal d'influir positivament en la consciència de la ciutadania. Els comentaristes són testimonis directes d'aquests esdeveniments i els interpreten, els relacionen, en busquen referents i n'emeten judicis. Els periodistes no interpreten un fet informatiu de manera arbitrària; són professionals que segueixen unes normes deontològiques; però darrera d'una opinió hi ha una determinada d'interpretar el món, és a dir, una ideologia. Sempre s'ha de distingir la dada objectiva del comentari personal.
L'editorial
L'editorial és l'article d'opinió o de fons que, sota l'òptica de la direcció del periòdic, reflecteix les grans orientacions del diari i fa palesa la seva ideologia; mai no va signat. L'estructura de l'editorial és la següent:
• La introducció: anuncia el tema, el relaciona i el contrasta amb els fets de l'actualitat.
• El desenvolupament: exposa la tesi i els arguments
• La cloenda: evidencia la interpretació de l'editorialista. Hi apareixen judicis, opinions i contrastos.
Entre les diverses classes d'editorials, cal destacar-ne les següents: el didàctic (pretén instruir el lector), l'interpretatiu (presenta conclusions que no són definitives) i l'objectiu (exposa només dades comprovables).
L'article d'opinió
Els articles d'opinió exposen anàlisis, crítiques i valoracions sobre fets i temes actuals d'interès general. Hi ha articles d'opinió de col·laboradors habituals del mitjà de comunicació i altres de col·laboradors més o menys esporàdics, entesos en els fets o situacions que comenten. L'estructura d'un article és molt diversa. S'acostuma a seguir la tipologia textual expositiva o argumentativa. Els raonaments són divulgatius. El títol pot suggerir el to de l'article: humor, informació crítica, etc. Hi ha quatre tipus d'article d'opinió:
• El comentari : és un article concís que té un espai propi en el diari o revista. El redacta un periodista habitual del mitjà i els temes són molt variats. De vegades el comentari pot aparèixer de manera simultània amb una notícia informativa sobre el mateix tema.
• La columna : és un article que ocupa una o dues columnes impreses del mitjà informatiu. El columnista treballa habitualment al diari en el qual té reservat un espai una o dues vegades per setmana. Acostuma a ser un personatge de prestigi, que gaudeix de la confiança de la direcció i és afí a la línia editorial i a la seva ideologia. És el gènere periodístic més personal i l'estil pot ser molt variat. La tribuna lliure tracta qualsevol tema i el columnista pot fer-hi les conjectures que trobi oportunes per crear un estat d'opinió.
• La col·laboració : és l'article d'opinió més extens. La direcció l'encomana a col·laboradors versats en alguna matèria.
• L' acudit : és l'expressió d'una opinió en què l'especialista mira l'actualitat des d'un punt de vista crític i incisiu.
Les cartes a la direcció
Les cartes a la direcció exposen crítiques, denúncies, comentaris, felicitacions, etc., sobre fets o qüestions d'actualitat. No han de superar les vint línies i han d'anar signades. S'hi respecta el registre lingüístic i, si s'escau, s'hi fan les esmenes ortogràfiques adients.
La crítica és una modalitat del gènere d'opinió que consisteix en una ressenya informativa i avaluadora d'una obra. L'encapçala una fitxa, que conté les dades més rellevants tant de l'obra com de l'autor o autora. El tipus de crítica que publiquen els mitjans informatius són: de literatura, arts plàstiques, música, espectacles i temes diversos (moda, gastronomia).
EL TEXT HUMANÍSTIC
Les humanitats, també anomenades ciències humanes i socials, tenen com a matèria d'estudi l'esser humà en la seva condició no física, des de perspectives diverses: la relació amb el territori (geografia), l'evolució al llarg del temps (història), el pensament (filosofia), etc. Aquestes disciplines no formen un tot homogeni, però en conjunt s'oposen a les ciències experimentals perquè tenen un caràcter més especulatiu o doctrinal.
Pel que fa al llenguatge, les humanistats busquen una expressió clara i precisa, com la dels textos científics. A diferència d'aquests, però, els textos humanístics es cacacteritzen per:
- Utilitzen un registre estàndard o culte.
- Són més elaborats pel que fa a la forma d'expressió, amb una intencionalitat literària i una voluntat de crear un estil propi.
- Presenten una terminologia menys fixada.
- Contenen un gran nombre de termes abstactes.
-La sintaxi es caracteritza per la gran riquesa de construccions, sovint complexes.
- Predominen les oracions enunciatives, però amb presència d'altres tipus.
Quant al tipus de text s'usa el text expositiu i l'argumentatiu. Pel que fa als gèneres textuals, en totes les ciències s'escriuen articles de divulgació o especialitzats. Però el gènere més característic de les ciències socials és l'assaig.
L'assaig és un gènere en prosa, no narratiu, que aborda d'una manera més lliure, no exhaustiva i no especialitzada els problemes més diversos d'ordre filosòfic, històric, polític, literari, etc., amb voluntat de creació literària i amb la intenció d'aprofundir en el coneixement de l'home. Les arrels humanistes situen les bases del gènere, que neix amb l'obra de Michel de Mointaigne publicada el 1580 i titulada Assaigs . La concepció global del món i del coneixement, la dimensió estètica com a recerca de la bellesa i la importància de l'ésser humà són els eixos a partir dels quals es construeix i es projecta l'assaig. La subjectivitat és una condició explícita i volguda. L'assagista descarta el mètode científic com a procés de raonament ja que la seva intenció és fomentar la reflexió aportatnt punts de vista nous a partir d'associacions intuïtives i suggerents. No interessa el tema per arribar a unes conclusions definitives o a unes lleis que expliquen els fenòmens sinó les possibles relacions que pot oferir. Fruit de la subjectivitat del jo que fa fluir el penbsament, l'assaig no té una estructura rígida perquè el tipus de raonament que presenta no respon a un pla preconcebut ni organitzat a priori. Sovint, l'aassagista estableix un autodiàleg amb el lector; per això l'obra té un caràcter conversacional i apareixen un seguit de marques d'oralitat (intepel·lacions, aclariments, interrogacions,etc.). L'assaig es classifica segons la temàtica (literari, filosòfic, etc.) o segons el tractament del tema (crític, informatiu,etc.). Els subgèneres vinculats a l'assaig són l'article periodístic, l'autobiografia i les memòries, les parèmies i els aforismes.
EL TEXT CIENTÍFIC
La ciència construeix models teòrics que expliquen la realitat i l'ésser humà en la dimensió física. Formen part de la ciencia la biología, la física, la geologia, la química, les matemàtiques, etc. La tècnica aplica els coneixements teòrics de la ciencia; s'integren en les ciències anomenades aplicades les enginyeries, la mecànica, la informàtrica o l'electrònica.
Les arèes tècnicocientífiques, segons les necessitats especíques de comunicació, produeixen un gran nombre de gèneres textuals. Segons la finalitat de l'acte comunicatiu i les característiques relacionades amb el receptor, es clasifiquen en tres àmbits: especialitzats (textos orals: conferències comunicacions en congresos, escrits: tesis, tractats), acadèmics (orals: classes, conferències; escrits: llibres de text, exàmens) i divulgatius (orals: reportatges, documentals; escrits: articles, manuals d'ús, etc.).
El grau d'especialització del tema determina la presència, en aquests textos, d'aquets trets: estructura molt clara de la informació, ús freqüents de paráfrasis i de connectors i ús codis iconogràfics i tipogràfics.
Les tipologies textuals que predominen són l'expositiva, l'argumentativa, la descriptiva i la instructiva.
El mètode, és a dir, el procés de raonament que se segueix, pot ser inductiu (se situen els principis generals i s'arriba a la comprensió de fenòmens particulars) o inductiu (es parteix de fets concrets i a la fi s'estableixen les lleis que governen el fenomen.
L'expressió, en general, és objectiva, precisa i tendeix a la universalitat
Pel que fa als trets lingúíttcs cal esmentar-ne els segúents.
-Ús de símbols i de llenguatges formalitzats (algebraic, químic, etc.)
-Predomini de la funció referencial i la modalitat oracional enunciativa
-Els trets morfològics més rellevants són: el predomini del sintagma nominal i els substantiu com a categoria gramatical més usada; l'adjectiu té un valor especificatiu més que no pas explicatiu; el verb pateix un procés constant de nominalització; abunden els verbs copulatius; predominen els verbs en present, en tercera persona i en mode indicatiu.
-Pel que fa als trets sintàctics, destata l'abundàcia de complements de nom i de connectors que estructuren la informació.
-Pel que fa als trets lexicosemàntics, els termes propis del text científic presenten les caraterísques segúents: són uinitats monosèmiques, monoreferencials o unívoques, amb valor denotatiu, i inserides en conjunts o xarxes conceptuals (per això s'utilitzen hipònims i hiperònims). Quant a la forma, el lèxic científic destaca per l'abundància de neologismes (mots creats a partir de formes llatines o guegues, per derivació o composició), ús de manlleus (directament o amb catalanització gràfica); apareix també l'especialització semántica (usant un mot ja existent en la llengua tot donant-li una significació específica), la composició sintagmàtica (que consisteix a designar un noció amb la combinació d'elements diversos), l'ús d'acrònims i abreviacions i la metonímia (denominació d'un element amb el nom, per exemple, del seu inventor).
EL TEXT ADMINISTRATIU I COMERCIAL
La finalitat del text administratiu i comercial és la d'informar d'actes administratius i de transaccions comercials. En general, els textos de caire administratiu i comercial utilitzen el canal escrit; però tampoc no és estrany de trobar-hi textos orals: en el món judicial, en els informes orals (sobre vendes, situació d'una zona...), en les entrevistes per buscar feina, etc. com a exemples de textos administratius hi ha una convocatòria de reunió, un ofici, una invitació, un certificat, una instància, un avís, una acta, una carta, un informe, un comunicat, una memòria, un currículum, una multa, una notificació, la declaració de la renda, impresos diversos, etc. Com a textos comercials, entre altres, podem indicar: les cartes comercials, les comandes, els rebuts, les factures, els pressupostos, els avisos, els anuncis laborals, els informes de vendes o de situació, els balanços, els documents bancaris, les reserves (de bitllet, places hoteleres, localitats), etc. L'estructura d'aquest tipus de texts és molt variada i depèn de cada classe de document. En general, es tracta d'una estructura rígida i fixa, amb una ordenació molt rigorosa del contingut.
Pel que fa als recursos lingüístics, podem considerar el llenguatge administratiu i comercial com un registre relativament especialitzat, que combina el registre estàndard amb termes específics en els àmbits de l'administració i del comerç, i l'economia. Les característiques bàsiques dels textos que s'elaboren amb aquest registre són.
• La funcionalitat : els missatges busquen per sobre de tot la precisió i l'eficàcia comunicativa.
• La formalitat i la impersonalitat : els textos han de tenir un enfocament objectiu i allunyat de tot plantejament de to familiar o col·loquial
• L'ús de formes lingüístiques específiques sobretot en el lèxic però també en algunes construccions i en els tractaments de cortesia ( vós o vostè mai la segona persona) i abreujaments. Les normes administratives determinen un seguit d'expressions protocol·làries que cal emprar per adreçar-se a les persones que ocupen càrrecs de rellevància social o administratius. Actualment aquests tractaments s'han anat simplificant seguint criteris de senzillesa i democràcia.
• Els temps verbals més emprats són el condicional , els temps de subjuntiu i l' imperatiu.
L'estil del llenguatge administratiu català segueix una sèrie de normes s'àmbit internacional i d'altres de pròpies, gràcies a la recuperació de la tradició administrativa autòctona i al contracte permanent amb el TERMCAT (Centre de Terminologia Catalana) per disposar dels neologismes necessaris.
TEXTOS ADMINISTRATIUS
La sol·licitud o la instància
La sol·licitud és un document que fa una persona a l'Administració, a una institució o a un organisme per demanar alguna cosa prevista en la llei vigent. La llei preveu que les administracions públiques estableixin models de sol·licituds quan es tracta d'un procediment que afecta un gran nombre de persones; d'aquí que sigui necessari demanar-ne l'imprès. L'estructura d' una instància segueix l'ordre següent:
• Identificació personal
• Exposició de l'assumpte que s'encapçala amb un exposo en majúscules seguit de dos punts i un que
• Sol·licitud que s'encapçala amb un demano , dos punts i un que
• Lloc i data
• Signatura
• Organisme o càrrec a qui s'adreça
La convocatòria de reunió
La convocatòria de reunió és un document que avisa i convoca algú a una reunió. La convocatòria es fa servir quan la llei vigent així ho especifica. La competència per fixar la convocatòria correspon a la secretaria dels òrgans col·legials, que reben la comanda dels òrgans directius. Aquest tipus de document té l'estructura següent:
• Dades identificadores de la persona convocant
• Dades identificadores de la persona convocada
• Dades relatives al lloc i l'hora de la convocatòria.
• Ordre del dia.
• Comiat.
• Població i data
• Signatura de la persona convocant..
L'acta de reunió
L'acta de reunió és un document que recull el que han manifestat les persones assistents a una reunió i els acords presos. Hi ha diverses classes d'actes: les notarials, les dels òrgans col·legiats i les dels òrgans de l'Administració. L'estructura d'una acta presenta els punts comuns següents:
• El nom de l'òrgan col·legiat
• La introducció amb el número d'acta i el caràcter, ordinari o extraordinari, de la reunió.
• Si té caràcter extraordinari, la llei preveu que l'esborrany sigui llegit de manera immediata; si és ordinari l'esborrany es llegeix a la reunió següent. En ambdós casos, cal que tingui el vistiplau dels convocats.
• El cos de l'acta consta de: la relació dels membres assistents i absents, l'ordre del dia, les intervencions dels assidents, l'especificació dels acords concretats i una fórmula de cloenda.
• La població i la data
• La signatura de la secretaria i el vistiplau del convocant.
La denúncia
La denúncia és un document que es fa a les dependències adequades per retreure o inculpar algú d'un fet puntual que perjudica el denunciant. L'estructura d'una denúncia és la següent:
• Encapçalament
• Identificació del denunciant
• Fórmula característica del document denuncia els fets següents . Cal que hi consti la identificació del denunciat i l'indret dels fets.
• Fórmula causal adreçada a la persona que ha de rebre el document.
• Lloc, data i signatura del denunciant.
• El tractament protocol·lari, el càrrec de la persona a qui s'adreça la denúncia.
El certificat
El certificat és un document que expedeixen l'Administració o les empreses per donar fer d'alguna cosa que interessa al sol·licitant. El text consta de:
• Registre de sortida, el numero i data
• Identificació de la persona que l'expedeix i el càrrec que ocupa
• Frase o fórmula característica del document: certifico , faig constar , declaro , etc. a continuació s'hi especifiquen les dades demanades pel sol·licitant.
• Població
• Signatura del càrrec que en dóna fe o bé del funcionariat que l'ha tramès.
El contracte
El contracte és un document que reflecteix un acord entre dues parts la qual cosa comporta unes obligacions i uns drets a ambdós sotasignants. L'estructura d'un contracte té aquests punts en comú.
• Identificació de les dues parts: en primer lloc, la persona que fa el contracte i, en segon lloc, la persona que l'accepta.
• Objectiu i finalitat del contracte: en tercera persona del plural quan és notarial i en primera persona del singular quan és privat.
• Clàusules del pacte, separades amb números o lletres, i redactades en frases curtes.
• Fórmula final
• Lloc, data i signatura de les dues parts contractants i segell de l'Administració.
TEXTOS COMERCIALS
La carta comercial
La carta comercial és un escrit que s'intercanvien les empreses per fer comandes, oferir un producte, demanar l'ajornament d'un pagament, fer una consulta o una reclamació, etc. L'estructura d'una carta consta dels elements següents:
• La capçalera amb el nom i l'adreça completa de l'empresa remitent de l'escrit
• La referència de l'escrit per poder-lo arxivar
• La datació (població i data)
• Identificació del destinatari i adreça completa
• La salutació
• El cos de la carta amb una introducció, un desenvolupament i una conclusió.
• El comiat
• La signatura, sota el nom i cognoms del remitent
• Els post scriptum o post data on s'especifica algun oblit
El currículum
El currículum és un document que conté totes les dates personals, acadèmiques i professionals de la persona que sol·licita un lloc de treball. Al currículum s'hi adjunta una carta de presentació on cal esmentar el lloc del treball al qual s'opta o l'anunci publicitari. És convenient de posar-hi la fotocòpia dels certificats i les titulacions que s'hi esmenten. L'estructura del currículum és:
• Identificació completa de la persona que opta per la feina
• Dades acadèmiques i formació
• Experiència professional: anys treballats, empreses, categoria o càrrec.
• Altres dades d'interès per a la feina a la qual s'opta, amb un to neutre i objectiu
L'avís
L'avís és un document breu que s'utilitza tant a l'Administració com a les empreses i les firmes comercials. Avisa d'alguna cosa les persones usuàries (clients o treballadors). Generalment es penja en un taulell d'anuncis o es transmet per correu. L'estructura del text és la següent:
• Es posa el nom AVÍS al centre del full en majúscules i a sota es deixa un espai en blanc destacat.
• El cos de l'escrit és curt; el to, impersonal (tercera persona del singular o en primera persona del plural)
• Identificació de l'empresa o firma comercial que fa l'avís
• No va mai signat ni hi ha cap fórmula d'acomiadament.
• Hi figura el lloc i la data.
La invitació
Una invitació és un text mitjançant el qual una empresa convida la seva clientela a un acte. El text és molt lliure, però segueix aquestes normes prefixades:
• Les dades de la persona que fa la invitació
• Si es tracta d'una invitació personal s'hi posa un Senyor o Senyora i el nom de la persona
• Cal esmentar l'acte, el lloc la data i l'hora en què tindrà lloc.
• Localitat i data
• No va signada
La factura
La factura és un document lliurat per una persona venedora quan ja ha expedit les mercaderies al client o clienta o hi ha hagut una prestació de serveis professionals. Els empresaris o professionals estan obligats per llei, a expedir, dintre d'un mes natural, una factura per cada una de les operacions que realitzen. Han de conservar-ne la còpia i cal numerar-les correlativament per presentar-les a requeriment dels organismes tributaris de l'Administració. Les factures estan subjectes a l'IVA. El format de les factures canvia segons el disseny de cada empresa o firma comercial. L'estructura d'una factura conté els elements següents:
• Identificació de la persona que lliura les mercaderies o del professional, inclòs el NIF.
• Població i data
• Referència del document (número de la factura i any)
• Identificació de la persona destinatària
• Especificació de l'operació i el preu.
• Forma de pagament acordat.
El rebut
El rebut és un document que acredita que s'ha efectuat un pagament (d'una factura) o el lliurament de béns. El format d'un rebut és de dimensions reduïdes. L'estructura d'un rebut conté els elements següents:
• Identificació de l'empresa, firma comercial, etc., a l'esquerra o al mig del document
• A la dreta hi ha el número de rebut, la data d'expedició, la quantitat rebuda amb el tipus de moneda en què s'ha cobrat.
• El cos del rebut concreta el següent: nom i cognoms del pagador, la fórmula he rebut , la quantitat (en lletres) i la moneda, el concepte pel qual es paga i la signatura
de la persona que ha rebut el pagament, el càrrec i el segell de l'empresa.
• Cal exposar les mateixes dades al resguard que queda a l'empresa o professional que l'ha expedit.
La reclamació o la queixa
La reclamació o la queixa és un document (generalment una carta), que es lliura a una empresa, per demanar danys i perjudicis. En el cas de l'Administració les queixes es fan mitjançant una sol·licitud. L'estructura d'aquest document és igual que la de la carta. El to d'aquest tipus de carta, però, és persuasiu i el discurs textual es mou entre l'expositiu (quan exposa els fets) i l'argumentatiu (quan exposa les raons i les argumenta). El to del discurs, encara que la persona que es queixa estigui enfadada, ha de mantenir unes formes correctes.
EL LLENGUATGE DELS TEXTOS PUBLICITARIS
Actualiment a la nostra societat els missatges publicitaris ens arriben cada dia a grapats des de la televisió, el cinema, la premsa escrita, el correu electrònic i l'anomenat “correu comercial”. A hores d'ara un ciutadà que no hagi estat educat en l'art de saber lIegir i interpretar adequadament els missatges que li arriben, és una persona completament indefensa al davant d'una pluja incesant de paraules que només pretenen fer-li modificar la seva conducta i adquirir determinats productes. Alguns d'aquest productes li seran útils; de la majoria en podria prescindir totalment.
És molt important que siguem conscients de les maniobres subtils que s'amaguen darrere el llenguatge de la publicitat; si no serem molt fàcilment manipulables. Recorda que, dins els textos argumentatius, cal distingir entre els que pretenen convèncer i els que volen persuadir. La persuasió no s'adreça a la nostra ment sinó als nostres sentiments.
El llenguatge publicitari no s'adreça mai al nostre seny (que raona) sinó a la nostra emotivitat (que és fragil), i el que vol és aconseguir que necessitem ser més atractius, més seductors, més competitius... Es tracta d'un llenguatge sàviament elaborat per crear-nos unes necessitats que no tindríem si la publicitat no exístís.
El llenguatge publicitari acostuma a fer servir dos recursos: la imatge i la paraula, que sovint combina per crear missatges tan convincents i persuasius com sigui possible. Fixa't que —ja sigui en espots televisius, o bé en publicitat inclosa a diaris o revistes— sempre hi trobem la presència d'aquests dos elements.
En els espots televisius i en la publicitat impresa, la paraula hi sol aparèixer d'una manera breu. Se sol tractar d'un eslògan, missatge que, per la seva somoritat, pel joc de paraules que inclou etc. Pretén que és quedi fixada en el cervell del receptor.
En aquest tema analitzarem i et donarem les eines de reflexió bàsiques que et perrnetin l'observació atenta d'aquest llenguatge i la descoberta del seu astut mecanisme. Sigues conscient que només a partir del coneixement podem escapar d'enganys i, en conseqüència, esdevenir persones més lliures.
Abans d'emprendre la seva feina, tots els publicistes fan el que s'anomena un “estudi del públic potencial” a qui s'adreçarà l'espot publicitari, ja que no és el mateix preparar publicitat adreçada a un públic infantil que a un públic adult, al sector mascuí de la societat o al sectopr femení, com tampoc no és el mateix fer publicitat a Europa que als EUA o al Japó.
Els factors d'edat i sexe també condicionen un determinat llenguatge. I un factor determinant també són les referències històriques, culturals i religioses que té el públic receptor.
Un espot publicitari del tipus: Salsa Gallina Blanca, les salses per a sucar-hi pa , només pot funcionar entre una comunitat lingüística que té el referent de la frase feta “sucar el pa”. En traduir l'espot a una altra llengua caldria buscar una fórmula equivalent.
Una bona part del llenguatge publicitari es basa en la semàntica, és a dir, en el significat de les paraules, o, millor dit, en el significat que nosaltres ja els hem donat per endavant, amb una càrrega positiva o negativa, depenent de com se'ns han tranmès.
D'àquí deriven tots els jocs de paraules que es poden donar en publicitat, els contrastos de paraula i imatge, metàfores i metonímies, recursos múltiples que estableixen una complexa teranyina de relacions en el nostre vervell; complexa però que es du a terme en dècimes de segon.
Així la paraula “estrany” sempre ens produeix un recel. No obstant aixó, si un anunci diu L'únic estrany que entrarà a casa teva per Nadal, és el Pare Noel , podem estar ben tranquils.
Els recursos fonètics i morfosintàctics són molt utilizats en publicitat. La repetició de sons, la repetició de mots, etc... produeix un efecte rapidíssim de fixació en el nostre cervell de tal manera que només sentint la paraula que fa referència al producte, de seguida recordem l'eslògan sencer:
— Pizza què? Pizza World.
—Cent per cent arona, cent per cent sabor.
—De grans vinyes rans vins (paral·lerlismes).
—El falta Tefal? (al·literació).
—Amb bus, cap embús (homofonia)
És també molt freqüent, en publicitat l'ús de la forma imperativa dels verbs, tenint en compte l'efecte d'ordre que representa per a nosaltres:
— Apropa't a l'art català (anunci del MNAC)
— Aquest Nadal REGALA Teatre (anunci del TNC).
L'ús del llenguatge publicitari en la parla col·loquial es tracta d'un fenomen lingüístic que està tenin llloc en els darrers anys i que afecta totes les llengües. Si la publicitat parteix del llenguatge per fer els seus jocs de paraules, també és cert que les nostres referències lingüístiques s'estan ampliant a partir del missatges publicitaris. Tots sabíem què era un cos alt, un cos esvelt, un cos atlètic, un cos proporcionat... Des de fa pocs anys tots sabem també què és un cos “Danone”, un adjectiu que no trobarem a cap diccioari, però que tots enetenem sense cap explicació. El mateix ens passa amb el concepte de descans, de repòs, de necessitat de fer un parèntesi en la nostra feina quotidiana; “Fem un Kit-kat” , diem. I també ens entenem.
Aquesta informació pertany als apunts de 2n de batxillerat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada